DEL 13 DE JULIOL AL 17 D’AGOST
PERALADA (L’ALT EMPORDÀ)
Festival Castell
de Peralada
CONCERTS: 21
PREUS: De 20 a 200 euros...
www.440classica.cat — NÚM. 12 — 23
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA
Com definiries La prohibició d’estimar, l’ò-
pera que repr...
24 — NÚM. 12 — www.440classica.cat
i amb aquesta excusa han recollit un munt
de diners. Estic convençut que no serveix
nom...
www.440classica.cat — NÚM. 12 — 25
Vaig estar dos anys a la Musikhochschule
de Heidelberg-Mannheim.
Vas tenir alguna ajuda...
Enric Mtz-Castignani: portada y entrevista en 440Classica
Enric Mtz-Castignani: portada y entrevista en 440Classica
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Enric Mtz-Castignani: portada y entrevista en 440Classica

389

Published on

www.emcastignani.com
Enric Mtz-Castignani: Cover and Interview at 440 Clàssica magazine

Sigue a Enric/ Follow Enric:
https://www.facebook.com/EnricMartinezCastignani
https://twitter.com/#!/emcastignani
http://soundcloud.com/emcastignani/sets

Published in: Entertainment & Humor
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
389
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Enric Mtz-Castignani: portada y entrevista en 440Classica

  1. 1. DEL 13 DE JULIOL AL 17 D’AGOST PERALADA (L’ALT EMPORDÀ) Festival Castell de Peralada CONCERTS: 21 PREUS: De 20 a 200 euros Consulteu abonaments i descomptes ESPAIS: Castell de Peralada, Claustre i Església de Peralada WEB: <www.festivalperalada.com> ORGANITZACIÓ: Associació Cultural Castell de Peralada El Festival Castell de Peralada segueix aprofundint en la fórmula mixta de combinar un seguit de concerts vinculats a la cultura musical clàssica i al món líric al costat d’altres continguts immersos en la música con- temporània popular, enguany amb noms tan celebèr- rims com ho poden ser els de Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Manel o Gloria Gaynor. En l’àmbit estricte de la clàssica la commemoració del bicentenari del naixe- ment de Giuseppe Verdi (1813-1901) i Richard Wagner (1813-1883) marca, en bona mesura, la línia artística d’alguns dels continguts més interessants, entre els quals l’estrena a l’Estat espanyol d’una de les òperes wagnerianes de joventut, Das Liebersvot, en una versió reduïda —amb el baríton barceloní Enric Martínez- Castignani com a figura destacada—, a més de l’estrena absoluta d’un espectacle familiar anomenat El regal del bicententari que signa la companyia Comediants. La presència, però, de potències musicals del panorama internacional com el director Valery Gergiev, el cada dia més cotitzat tenor polonès Piotr Beczala, la sopra- no Angela Meade i una Norma de Bellini acaben per perfilar un festival que, en el terreny de la música clàs- sica, s’ha vist enfortit amb la direcció artística d’Oriol Aguilà. I per si això no fos prou, un Rèquiem de Verdi, l’estrena de l’òpera Wow! d’Alberto García Demestres, un dels compositors més personals de l’actual escena musical nacional, i un recital dedicat a Benjamin Britten a càrrec de David Alegret amb motiu del cen- tentari del naixement del compositor britànic acaben de constituir el que és la gran cita estival del país. 22 — NÚM. 12 — www.440classica.cat GUIA DE FESTIVALS D’ESTIU 2013 ENTREVISTA Enric Martínez-Castignani BARÍTON “Interpreto el primer Wagner com una aposta de futur per a la meva veu”
  2. 2. www.440classica.cat — NÚM. 12 — 23 FESTIVAL CASTELL DE PERALADA Com definiries La prohibició d’estimar, l’ò- pera que representaràs a Peralada? És com un belcanto avançat, per dir-ho així, i és el meu primer Wagner. Què significa això per a tu? Que estic fent un repertori nou, provant amb un com- positor amb el qual em podrien passar coses en un futur... No ho poso sobre la taula, però no ho descarto tal com evolu- ciona la meva veu. Igual que les tres òperes de Leos Janacek que he fet els últims anys, en ma vida m’hauria pensat que pogués arribar a assumir un repertori d’aquest estil! I després de fer el primer Janacek en van venir dos més. Com t’evoluciona la veu? És molt inte- ressant perquè va madurant, ara està en un moment de quasi plena maduració i en els propers deu anys hi haurà un desenvolupa- ment d’aquesta evolució: es fa més gran, agafa un timbre més rodó, més volum, tèc- nicament estàs mes avançat i pots fer més el que tu vols a cada moment, i pots anar assolint coses que fa deu anys ni t’imagi- naves. Sempre amb cura, perquè la veu m’ha de durar encara vint-i-cinc anys més i s’ha de cuidar. Tenia un profesor de mate- màtiques a EGB que es deia Don Ricardo i sempre em deia: “Martínez, usted es lento pero seguro”. Tenia molta raó. Per què? Perquè aquesta premissa ha estat la meva manera de ser. Vaig fent pas- setes com la formiga, i a poc a poc he arri- bat on sóc. Ara m’estan passant moltes d’Arthur Honegger, que va presentar l’OBC, o La Passió segons Sant Mateu amb projec- cions de Bill Viola al Palau de la Música demostren que quan hi ha uns al·licients interessants, els espectadors hi van i les possibilitats de captar nous públics són factibles. I hi ha un tema candent al qual s’ha de fer esment: la politització de les programacions. A final del segle XIX i prin- cipi del XX Catalunya s’emmirallava en tot el que passava a Europa i certs països americans; hi havia un feedback que per- metia intercanvis culturals i una situació eminentment creativa i enriquidora. Tot plegat desapareix amb tendència cap als dos extrems: una ‘endogàmia empobridora’ que no afavoreix gens la valoració de la nostra cultura musical a l’exterior, i una negació absoluta dels valors musicals propis. Seria desitjable un terme mig i afa- voriria sinergies de tota mena. Tenim els exemples de Pau Casals o Victòria dels Àngels, on la qualitat artística i humana afavoria la difusió de la identitat dels seus orígens. Alhora ells equiparaven en els seus programes grans compositors inter- nacionals amb els nacionals, en un mo- ment històric difícil en què es podria haver donat peu a defensar reiteradament els val- ors que estaven sent anihilats, sense negar que en certs casos van ser reivindicats públicament, com va fer Casals a les Nacions Unides. Com es pot fer compatible la inter- pretació musical i l’estudi de la gestió? És la meva part d’implicació. Crec que els artistes a part d’interpretar i estar en el seu cercle han d’aportar valors a la societat. I si hi ha una cosa que la societat necessita molt, especialment a l’Estat espanyol, és la cultura. Ja que ens passegem per diversos països i veiem coses interessants, cal aprofitar-ho. A totes les ciutats on vaig in- tento conèixer els projectes culturals origi- nals que s’hi fa, i no només de música. Per exemple, a Vitòria vaig anar a la Catedral a visitar el projecte Abierto por obras: és una ruta per l’edifici, que fa deu anys que està en reconstrucció, amb una visita guiada per les obres, on t’expliquen els problemes que s’han trobat... És com descobrir-ne les entranyes. Han tingut un milió de visitants coses, especialment aquests dos últims anys, que fins i tot em sorprenen a mi: pro- postes i teatres nous, conferències sobre cultura i gestió, el Premi ENDERROCK... són fruits d’una feina de vint anys, i és un tre- ball que no pararà. No veig puntes en la meva carrera, sinó una ascenció constant i una feina sostinguda. A més, sempre que pots combines la interpretació i la docència. Sí, la meva feina se centra, d’una banda, en la interpretació, i de l’altra en la docència i a ser com ‘la baula perduda’ entre l’artista i el gestor cultural. Imparteixo classes de postgrau de gestió cultural a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i a la Carlos III de Madrid, i també participo en congressos. Em criden sobretot per parlar de vies alternatives de finançament de gestió cultural i de com fer- les sostenibles; també sobre el tema de la publicitat i la comunicació dels artistes. Intento fer que la gent pensi i s’atreveixi en noves formes de gestió cultural. Costa trencar esquemes de gestió en el camp de la música clàssica? Molt! I a l’Estat espanyol de manera especial. Quan viatjo veig que França, Itàlia o Alemanya estan molt més avançats i són molt més atrevits. Aquí encara hi ha la cultura de la subven- ció, i falta molta imaginació per llançar-se a fer coses noves. I hi ha un defecte fla- grant, i és que no es tenen en compte les audiències ni els públics. L’objectiu final de qualsevol obra d’art o d’un equipament cul- tural hauria de ser el públic, però això no es cuida gens. Sembla que no s’hi pugui fer res, i no és veritat, es poden fer moltes coses, en això sóc molt crític. Fa falta més risc i originalitat? Sí, i tant! Propostes com Jeanne d’Arc au bûcher El baríton Enric Martínez- Castignani –Premi ENDERROCK en la categoria de clàssica a millor artista– participarà els dies 3 i 4 d’agost en la produc- ció La prohibició d’estimar, de Richard Wagner, que s’es- trenarà al nostre país en petit format i amb direcció musical de Fausto Nardi, en el marc del Festival Castell de Peralada. TEXT Jordi Martí FOTOS Arxiu 440CLÀSSICA Faig docència i interpretació: la baula perduda entre l’artista i el gestor cultural
  3. 3. 24 — NÚM. 12 — www.440classica.cat i amb aquesta excusa han recollit un munt de diners. Estic convençut que no serveix només sortir a l’escenari. Cada vegada s’en- tén millor el meu paper, però fins ara no sabien si cantava, si era un gestor o què feia. Ara per sort participo en molts pro- jectes i se’m va coneixent més... Una de les fites en la teva carrera és haver impulsat el primer projecte de micromecenatge en el camp de la música clàssica a l’Estat espanyol. Sí, i als màsters de gestió he parlat molt de crowdfunding, però ara que tothom ja el coneix i l’usa, parlo més d’un tema lligat amb això però diferent: Com s’articulen els projectes cul- turals per aconseguir que siguin sosteni- bles o que tinguin un atractiu? Com aplicar les teories del màrqueting 3.0 de l’empresa privada a la cultura? No m’ho he inventat jo, és clar, en altres països ja s’està fent: es tracta de generar experiències en el públic, una cosa molt important. Aquí hi ha un problema de mentalitat i de canvi de para- digma, primer, i després s’han de canviar les maneres de gestionar. Això és bàsic: qui no canviï la seva manera de gestionar està mort. Tothom que treballi amb la cultura s’ha d’informar i atrevir-se. I tu t’has preocupat d’informar-te i de formar-te fora. La soprano Maria Dolors Aldea ja m’ho va proposar quan em va veure més o menys a punt per completar la meva formació, i això va coincidir amb el fet que un bon amic seu, Gerard Souzay, un barí- ton espectacular francès, estava impartint classes a Stuttgart. Vaig anar cap allà com a alumne seu i vaig conèixer altres espan- yols que estudiaven a Karlsruhe. Jo ja tenia clara la intenció de marxar, vaig investigar una mica i em vaig decidir per Alemanya. M’agrada el jazz i la música ètnica, però sempre que puc el que escolto és el silenci GUIA DE FESTIVALS D’ESTIU 2013
  4. 4. www.440classica.cat — NÚM. 12 — 25 Vaig estar dos anys a la Musikhochschule de Heidelberg-Mannheim. Vas tenir alguna ajuda per anar a estu- diar a Alemanya? No. Vaig demanar beques i de tot, però al final res de res. Vaig anar amb els estalvis que havia recollit trebal- lant d’infermer durant cinc anys a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Perquè ja tenia clar que volia fer un projecte d’aquest tipus i per això estalviava. Vaig finançar-me l’estada d’un any i mig, i després vaig haver de començar a treballar, però vaig tenir la sort decomençaraferconcerts,treballaralteatre de Karlsruhe fent papers petits... Mai no he tingut cap ajuda, em sap greu dir-ho però és així, i ara una de les coses que faig es aju- dar els joves intèrprets i músics a sortir fora. De fet he donat un cop de mà impor- tant a dos cantants, un a Friburg i l’altre a Ginebra, i després a un pianista perquè se’n vagi als Estats Units, a la Manhattan School. És una altra de les croades que tinc. Si puc ajudar els joves que volen marxar a aprendre fora, ho faig. Com es fa això? Facilitant-los contactes, informació... De vegades els joves estudi- ants es perden amb el que són les institu- cions. Els faig un seguiment. Ep, i per amor a l’art, perquè crec que ho haig de fer. Una part important de la teva formació la vas fer a Alemanya. Professionalment et convindria més viure allà? Quan vaig acabar la carrera sí, ara no. Tornar a casa meva, a la meva terrassa amb els meus tomàquets, això és el que necessito. De tota manera em sento molt còmode viatjant; procuro estar còmode allà on sóc. Al número 10 de 440CLÀSSICA et definies com a ‘baríton rural’. Segueix sent una definició vàlida? Ara estic entre un baríton rural i baríton 3.0, que té a veure no amb les noves tecnologies sinó amb el màrque- ting empresarial que comentàvem abans: el moment en què les empreses busquen poder generar experiències i sensacions. És el que intento fer com a artista i gestor. Quins són els teus referents d’escolta? D’òpera poca, la justa per estudiar. El jazz clàssic m’agrada molt, i la música ètnica d’alguns llocs on vaig. Però si puc, el que escolto és el silenci. M’agrada molt estar en silenci. Tot i que quan xerro, xerro molt. FESTIVAL CASTELL DE PERALADA Das Liebesverbot, de Richard Wagner 3 I 4 D’AGOST · ESGLÉSIA DE PERALADA · 22 H Tot i que Nietzsche afirmés el 1874 que “cap dels nostres grans músics era tan dolent com Wagner als 28 anys”, també és cert que el desconeixe- ment de les primeres òperes wagnerianes és d’allò més gran. Amb l’ob- jectiu de pal·liar-ho, Peralada impulsa la producció de La prohibició d’es- timar (1836) amb una estrena en format reduït. Fausto Nardi al capdavant de l’Ensemble Orquestra de Cadaqués i un estol de solistes vocals com Enric Martínez-Castignani, David Alegret i Àlex Sanmartí oferiran una obra que conté la presència de motius que trobarem a Parsifal (1882), la darre- ra òpera del geni de Leipzig. Amb direcció escènica de Georgios Kapoglou, és una bona ocasió per conèixer una peça que sembla trobar el seu model en l’òpera La muda de Portici (1828) de Daniel-François Auber (1782-1871). David Alegret canta Britten 15 D’AGOST · ESGLÉSIA DE PERALADA Amb la voluntat de commemorar el naixement de Benjamin Britten (1913-1976) i la seva estreta relació artística i sentimental amb el tenor Peter Pears, s’ha encarregat un intens recital per a tenor a David Alegret amb acompanyament amb piano (Iain Burnside) i guitarra (Àlex Garrobé). El tenor barceloní, una de les veus del país amb més projec- ció internacional, afronta un tour de force on a part de peces originals de Britten també podrem escoltar els arranjaments realitzats pel com- positor britànic de peces de John Dowland i Henry Purcell. Una oca- sió d’or perquè Alegret pugui mos- trar la seva vàlua i expressivitat. DAVID ALEGRET

×