Teatre: tragedia i comèdia grega
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Teatre: tragedia i comèdia grega

on

  • 1,196 views

descripció de l'origen del teatre grec

descripció de l'origen del teatre grec

Statistics

Views

Total Views
1,196
Views on SlideShare
1,196
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
10
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Teatre: tragedia i comèdia grega Teatre: tragedia i comèdia grega Presentation Transcript

  • TEATRE GREC Tragèdia i Comèdia
    • etimologia de “teatre”
    • orígens
    • evolució
    • representacions
    • l’edifici
    • La representació
    • Tragèdia
      • Definició
      • Els tràgics
          • Ésquil
          • Sòfocles
          • Eurípides
    • Comèdia:
      • Aristòfans
      • La comèdia nova: Menandre
    ÍNDEX
  • ΘΕΑΤΡΟΝ
    • Del verb θεάομοι: “veure, mirar, contemplar, observar”
    • θέατρον "lloc on es mira" “allò que es mira "
  • Definicions de tragèdia
    • La tragèdia és la imitació d’una acció seriosa i completa que té una certa extensió, feta amb un llenguatge acurat . Aquesta imitació és executada per personatges i per mitjà de la compassió i de la por aconsegueix la catarsi de passions semblants
    • Una tragèdia àtica és un fragment sencer de la llegenda heroica, elaborat poèticament en estil elevat per a la seva representació per mitjà d’un cor de ciutadans àtics i dos o tres actors, i concebut com una part del culte oficial en el recinte sagrat de Dionís
  • Comèdia: “ Cant del Kommos ”: grup de nois que canten i ballen
  • Orígens del teatre
      • Ritu religiós: en honor del déu Dionís.
      • Teatre, tragèdia i comèdia nasqueren a l’Atenes entre els VI i al V a. C.
      • Es representaven en els festivals anuals a Dionís:
        • al gener, les LENEES
        • al març les GRANS DIONÍSIES (Dionisíaques)
      • Portaven la imatge de la divinitat en una processó on uns cors cantaven
        • el ditiramb, himnes de caràcter majestuós,
        • i coms , himnes de caire satíric i jovial
  • Processó de Dionís
  • «La misión divina de Dioniso era mezclar la música de la flauta y traer el cese al cuidado».  
    • “ Santa señora de los dioses, santa que bajo la tierra mueves tu ala de oro, ¿oyes esto a Penteo? ¿Oyes su impía blasfemia contra Bromio, el hijo de Sémele, el demonio que en las fiestas de hermosas coronas es el primero de los bienaventurados? Aquel que sabe danzar en comitiva y reír con la flauta y quitar los cuidados, cuando del vino llega la gala en el banquete de los dioses, y en las fiestas en que se lleva yedra la copa envuelve en sueño a los mortales.” Eurípides, Las bacantes 370–85
  • Orígens del teatre
    • Rituals de fertilitat
    • Grups d’homes que marxen en kommos (grups) improvitzant cançons a ritme de ditirambe, amb pells de boc i amb la cara tintada, porten fal.lus i es fiquen amb la gent amb to burlesc
    • D’aquest inici en deriva:
      • La tragos-oida que pren com a exemple la vida d’un heroi i la seva lluita. Busca la catarsis o purificació mitjançant la compassió i l’anàlisi dels problemes humans
      • La kommos-oida que pren com nucli el ditiramb, analitza la vida fent una inversió, preten l’anàlisi del problemes però en rient-se.
  • Evolució del teatre (I)
    • A l’Àtica el ditirambe esdevingué una tragèdia, en introduir parts recitades entre les cantades, i eliminar les parts còmiques
    En algun moment es va introduir durant el cant del ditirambe, un personatge “solista” que anunciava el tema i “dialogava” amb els coreutes
  • Evolució del teatre (II)
    • El repertori s’amplià amb mites no relacionats amb Dionís: Troia, Herakles
    • El tirà Pisístrat instituí el 534 aC., concursos dramàtics durant les festes Lenees
    • L'espai on es representaven era
      • el Teatre de Dionís , construït en un vessant del turó de l' Acròpolis .
    • Les representacions prenien la forma de competicions.
  • Dates de la celebració:
      • Lenees o Dionísies petites, entre gener i febrer: en honor de Dionís Leneo; l’epítet significà o bé "el del lenos" (“gerra de vi") o "de las lenai" ("mènades"). Se celebrava el dia 12 del mes de Leneón (entre gener i febrer), degut a que la festa, entre els jónics, era coneguda amb el nom de Gamelion, en Atenes, aproximadament al gener: mes de les bodes.
      • Grans Dionísies o Dionísies urbanes, entre finals de març i principis d’abril (instituit per Pisístrat, 534 aC., Va portar el culte des d Eleuteres, ciutat entre Atica i Beocia. El temple de Dionis era enfront del teatre. L-hivern havia acabat i els mars eren tranquils podia haver molts visitants.
  • Grans Dionísies (I)
    • Preparació: un dels nou arconts
      • s'encarregava de preparar el certamen dramàtic.
          • seleccionar els dramaturgs ( poietai ) participants al concurs d'entre tots els qui havien sol·licitat un cor. Els poetes escollits no solament escrivien l'obra sinó que també la dirigien, en feien la coreografia, en componien la música i, als inicis, fins i tot hi actuaven.
          • designar els coregs ( choregoi ), ciutadans rics que pagaven, com a impost, les despeses d'una representació (el salari del cor, dels actors i de l'autor),
          • escollir els actors principals ( protagonistai ), que feien el primer paper de l'obra i manaven els actors secundaris.
      • En acabat, es feien dos sorteigos per aparellar els coregs amb els poetes i els poetes amb els protagonistes.
    • Programa: 7 dies
      • El primer dia:
        • processó, se sacrificava un toro i se celebrava un certamen d'odes,
      • El segon dia:
        • representació d'una comèdia per cadascun dels autors que hi concursaven,
      • 3,4,5 dies següents
        • es representaven les tetralogies: les tragèdia de tres autors i un drama satíric (caire burlesc per relaxar el públic). Cada dia un autor diferent.
      • 6 dia:
        • el jurat donava el primer i segon premis dels dos gèneres (tragèdia i comèdia) en tres categories (poeta, protagonista i coreg). El trofeu consistia en una corona d'heura.
      • 7 dia:
        • el poble avaluava en el mateix teatre la gestió de l'arcont organitzador del concurs i es votava un elogi o una reprensió.
    Grans Dionísies (II)
  • L'EDIFICI
    • Material: al començament: fusta.
    • A partir del s. IV a. C. : pedra, a l'aire lliure.
    • Així el Teatre de Dionís d'Atenes, amb una capacitat d'uns 14.000 espectadors, va ser edificat vers el 330 a. C. en el mateix lloc on durant dos-cents anys ja s'havien estat fent representacions dramàtiques.
    • Es trobava situat en el vessant sud de l‘Acròpolis, dins el santuari de Dionís. Al costat del teatre s'hi alçava un senzill temple dedicat al déu.
  • Parts del teatre
    • Parts del teatre
        • Koilon(graderies)
        • Orchestra
        • skene
  • Escenari
    • prosceni
      • la plataforma on els actors actuaven
    • scaena ( skene ),
      • darrere, un edifici (podia representar: palau, cabana, etc, segons el decorats de davant) també vestidor dels actors i magatzem.
    Altar Dionís Vestidor Magatzem escenari On s’actúa Situació del Cor, davant L’altar Entrada a escena
  • Orchestra un espai circular on cantava i ballava el cor , amb l'altar de Dionís al mig;
    • graderia , on seien els espectadors: les grades, en forma d'un cercle truncat que envoltava l'orquestra excepte per la part de l'escenari, recolzaven en la falda d'una muntanya .
    Koilon
  • Parodoi
      • A cada costat, entre les grades i l'escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l'orquestra, anomenats pàrodes ( parodoi ).
    • Reconstrucció del teatre de Dionís, Atenes.
    • Sota el recinte de l'Acròpolis (1) es troba el santuari de Dionís:
    • s'hi veu la graderia (2),
    • l'orquestra (3),
    • l'escena (4),
    • els pàrodes (5),
    • una stoá o pòrtic(6),
    • el temple antic (7)
    • i nou (8) de Dionís.
  • Escenografia
    • Enkyklema: era una espècia de plataforma que, amb un moviment circular, feia visible al public allò que passava en un lloc interior (sobre tot els fets de sang, que no havien de passar a l’exterior)
    • Mechané: era una màquina per a volar, una espècie de grua que permetia mantenir elevat un personatge, i per a fer aparèixer una divinitat ( deus ex machina ).
    • El teatre grec tenia també ‘efectes especials’ gràcies a instruments que simulaven trons, llamps, focs, etc.
  • El cor: coreutes i corifeu
    • Tant en la tragèdia com en la comèdia s'alternaven parts cantades i parts dialogades.
    • Les parts cantades per el cor, un personatge col·lectiu - per exemple un cor de vells, de mariners, de dones o d'esclaves -, que al mateix temps que cantava dansava a l' orquestra .
    • Els coreutes o membres del cor era de 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, i estaven a les ordres del corifeu o cap del cor.
    • El corifeu també podia expressar el sentiment del cor en el diàleg amb els personatges .
  • Els actors Els actors (hypokritai) un màxim de tres. No hi podia haver més de tres personatges parlant a les parts dialogades i cada actor havia de representar diversos papers dins la mateixa obra.
    • Υποκριται: igual que els coreutes, eren homes
    • Les màscares i els vestits indicaven al públic els papers -qui era el rei o qui el missatger.
    • La màscara impedia veure l'expressió de la cara i, per tant, l'actor expressava els sentiments del personatge amb gestos exagerats o verbalment.
  • Coturn: vestuari El coturn s’utilitzava en les representacions de la tragèdia en oposició al socco o soccus , de la comedia. Els coturns proporciona altura al actor que representava personatges nobles elevant-lo per damunt del cor i aproximant.lo els deus.
  • Parts de la tragèdia
    • Pròleg:
      • la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els espectadors de la situació. Pot ser un monòleg o un diàleg
    • Pàrode:
      • entrada del cor en escena, cantant.
    • Estàsims / Episodis:
      • a continuació s'alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors (episodis).
    • Èxode:
      • o sortida del cor. L'última escena és l'èxode.
  • El públic
    • Tant el cor i els actors com el públic que assistia al teatre eren ciutadans.
    • El teatre, per tant, era considerat un fet cívic de gran importància, en la preparació del qual participava el poble i el destinatari del qual era el mateix poble.
    • Per això als primers temps l'entrada era lliure i l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè els qui tenien pocs recursos poguessin assistir-hi sense perdre un dia de sou. Més endavant s'havia de pagar una entrada.
    • Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol. El públic doncs es portava menjar i en el mateix teatre el venedors ambulants oferien les seves mercaderies.
    • L'ambient devia ser força bulliciós, perquè es xiulava, s'aplaudia i es picava de peus. La graderia es dividia en sectors: la primera fila era reservada als sacerdots, als magistrats i als ciutadans distingits.
    • Actualment es discuteix si les dones hi podien assistir. En tot cas, si ho feien, no devien ser gaire ben vistes i seien a les grades més altes .
    • El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C.., quan viuen i competeixen entre si el tres grans tràgics,ÈSQUIL, SÒFOCLES i EURÍPIDES, tots tres atenesos i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seves obres.
    • Després, del s. IV a. C. en endavant la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.
    AUTORS
  • Temes
    • La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista es un heroi o heroïna d'especial grandesa moral, s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.
    • Els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l'argument fossin ja coneguts pel públic
    • L'important era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors.
    Excepte els Perses d'Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments procedents de la mitologia.
    • Orestes i Clitemnestra
    • A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia:
      • el sofriment ( páthos ) i el conflicte ( agon ).
    • El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí l'aboca a la ruïna.
    • El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant idees oposades.
    • L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions per mitjà de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors
  • ÈSQUIL
    • Biografia
      • (Eleusis, 525-456 a. C.) va escriure unes 90 obres, de les quals es conserven completes només set tragèdies :
        • Pertanyia a una noble i rica família de terratinents.
        • Va ser testimoni de la fi de la tirania dels Pisistràtides i de les reformes de Clístenes.
        • Participa a les guerres mèdiques: Marató i Salamina. El seu epitafi:
          • Aquesta tomba amaga la pols d'Èsquil,
          • fill d'Eufori i orgull de la fèrtil Gela
          • Del seu valor Marató en va ser testimoni,
          • i els medes de llarga cabellera, que en van tenir massa, d'ell.
        • Dedicació constant al teatre
    • Perses (472 aC) :
      • és l'única tragèdia d'argument no mitològic, sinó extret de la història contemporània. L'acció se situa a la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a. C..)
      • Càstig diví de la hybris de Xerxes
    • Orestia :
    • és l'única trilogia que ens ha arribat sencera. Les tres tragèdies que la componen estan basades en el mite de la mort d'Agamèmnon i la venjança d'Orestes:
      • Agamèmnon :
      • el comandant de l'expedició grega contra Troia, el rei Agamèmnon, torna a Argos després de destruir Troia, i és assassinat per la seva esposa, Clitemnestra, i el seu amant Egist. També és morta Cassandra, la princesa troiana que ell portava com presonera
    • Coèfores :
    • per ordre del déu Apol·lo el fill d'Agamèmnon, Orestes, ajudat per la seva germana Electra, venja el pare matant Egist i la seva pròpia mare.
    • Eumènides :
    • les Fúries o Erinies divinitats de la venjança i dels remordiments, persegueixen Orestes, que cerca refugi a Atenes, on la deessa Atena funda el tribunal de l'Areòpag per jutjar-lo.
      • Finalment Orestes, gràcies a Atenea, és absolt.
    • Suplicants
      • Fugida de les 50 filles de Dànao, perseguides pels 50 fills d’Egipte a Argos
      • Hospitalitat d’Argos i predomini de la justícia sobre l'interès
    • Prometeu encadenat
      • Les Oceànides aconsellen Prometeu sotmetre’s a Zeus
      • Io, perseguida pel tàban
      • Hermes no aconsegueix treure el seu secret
      • Enfonsament de la roca de Prometeu
      • Prometeu personifica la personalitat del tità com a heroi individual, defensor dels febles contra el dictador
    • Set contra Tebes .
      • Trilogia no conservada: Laios, Èdip, Set contra Tebes i drama satíric L’esfinx
      • Lluita fratricida a les portes de Tebes entre Etèocles i Polinices
    • Característiques generals:
      • Èsquil sovint tracta la falta (religiosa) i el seu càstig a través de successives generacions d'una mateixa família.
      • Justícia divina, destí, responsabilitat
      • Per a Èsquil l'home ha d'arribar al coneixement a través del patiment ( páthei máthos ).
      • En el teatre d'Èsquil un tema central és la hybris (desmesura), que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí i que comporta el càstig (ate) dels déus, la seva ruïna.
      • Missatge religiós amb fons polític
      • Llenguatge elevat, amb abundància de figures retòriques, elements del llenguatge ritual i religiós, exotisme, arcaismes....
  • SÒFOCLES
    • Nascut a Colonos, 497-406 a. C.
    • va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric ( Rastrejadors ).
    • La seva vida coincideix amb l’època d’esplendor de Pèricles a Atenes:
        • Guerres mèdiques
        • Pentecontècia: el temps entre una guerra i l’altra
        • Guerra del Peloponnès
    • Activitat pública: tresorer de la Lliga de Delos, estrateg amb Pèricles...
    • Àiax
      • Tema: guerra de Troia, i bogeria d’Àiax. Les armes d’Aquil.les les deu tenir Àiax, però fent trampes són donades a Ulisses. Àiax vol venjar-se i matar-los però Atenea el torna boig, llavors mata ramats pensant que són els aqueus. Quan es dona compte, clava la seva espasa i es llença a sobre. La seva esposa Tecmesa cobreix el cadàver.
    • Les Traquínies / Les dones de Traquis
      • Tema: Hèracles i la seva mort per culpa de la gelosia de Deianira. El centaure Neso es va propassar amb Deianira: Hèracles el va matar, però ell va donar-li part de la seva sang com amulet per fer servir si ell s’enamorava d’una altra. Hèracles, en acabar els seus treballs, arribava a casa amb una nova esposa. Deianira sense saber-ho el va matar. Quan va pujar al cel, va casar amb Hebe.
    • Èdip rei : ANAGNÓRISIS
    • Èdip rei de Tebes després de desxifrar l'enigma de l'Esfinx i casar-se amb Iocasta, ha d'esbrinar qui va matar el seu antecessor, Laios, si vol alliberar Tebes d'una pesta enviada pels déus. Al final descobreix amb horror no solament que l'assassí és ell mateix, sinó que Laios i Iocasta són els seus propis pares, que el van abandonar per evitar el compliment de l'oracle segons el qual mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare.
    • En saber la veritat, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls.
    • Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, sobre el mite d'Èdip i els seus fills :
    • Èdip a Colonos :
    • Èdip és un vell captaire cec, que, guiat per les seves filles Antígona i Ismene, arriba a l'Àtica, on un oracle li ha anunciat que se salvarà.
    • El cor d’Atenes el vol expulsar, però el rei, Teseu, el deixa quedar-se. Aleshores Èdip mor en pau.
    • Antígona :
    • Els fills d'Èdip havien de regnar Tebes alternativament, però Etèocles, quan li arriba el torn de deixar el govern al seu germà Polinices, no l'hi cedeix.
    • Polinices llavors ataca Tebes i els dos germans es maten l'un a l'altre en el combat, com havia predit el seu pare Èdip.
    • El seu oncle, Creont, es converteix en el nou governant, i la primera disposició que pren és deixar insepultes les despulles de Polinices, perquè va arribar com enemig de la ciutat. Tanmateix la seva germana, Antígona, l'enterra. El càstig de Creont és sepultar-la viva. Però la mort d'Antígona provoca la ruïna del mateix Creont.
    • Filoctetes ,
      • Tema: Ulisses i Neoptòlem han de convèncer Filoctetes perquè els acompanyi a Troia, malgrat que l’havien abandonat a l’illa de Lemnos. Ulisses vol fer servir trampes, mentre que Neoptòlem vol dir-li la veritat.
    • Electra
      • igual que les Coèfores d' Èsquil , centrada en la venjança d'Orestes i Electra contra la seva mare, però aquí la figura forta és Electra
    • Característiques generals:
      • Sòfocles introdueix grans innovacions en el teatre atenès:
        • abandona la unitat temàtica de la trilogia,
        • augmenta el nombre d'actors de dos a tres, amb la qual cosa dóna més importància al diàleg
      • L’home ha d’acceptar la justícia implacable dels déus
      • Sòfocles defensa una democràcia basada en el respecte de la religió i els déus tradicionals, enfront dels corrents filosòfics racionalistes que desvinculaven l'Estat de la religió.
      • En el teatre sofocli hi ha una contraposició entre les accions humanes i les decisions dels déus.
      • Ironia sofòclia: l’heroi parla sense ser conscient de la realitat que hi ha darrera de les seves paraules (Èdip és l’exemple més evident).
  • EURÍPIDES
    • Nascut a Atenes, c. 485-406 a. C.. D’ell es conserven 19 obres de les 92 que va escriure.
    • Mentre va viure, no va gaudir de l'acceptació del públic ni va guanyar gaires concursos tràgics, sinó que el seu teatre va aconseguir l'èxit després de mort, superant en representacions Èsquil i Sòfocles .
    • Preocupació per les innovacions culturals i ideològiques: sofística, retòrica; biblioteca pròpia
    • Allunyament de la vida pública
    • Atenció especial a les dones com a protagonistes de els seves tragèdies
    • Alcestis:
      • Alcestis fou una heroïna, filla de Pèlias i d'Anaxíbia. Es casà amb Admet, al qual Apol·lo volgué concedir la immortalitat; però les Moires només ho acceptaren si algú altre s'oferia a morir en lloc seu. Alcestis s'hi va oferir per amor al seu marit, i així baixà a l'Hades quan li hauria pertocat a Admet, però Hèracles, aleshores hoste del seu palau, va anar-la a cercar als inferns per retornar-la a Admet.
    • Medea :
      • Quan els ARGONAUTES arriben a la Còlquide, Medea s'enamora de Jàson i els ajuda amb els seus poders màgics a recuperar el velló d'or, traint el seu pare, el rei, i el seu poble i matant el seu propi germà. Després fuig amb els grecs i es casa amb Jàson. L'obra comença quan, vivint tots dos a Corint amb els seus fills, Jàson vol separar-se'n per casar-se amb la filla del rei. Però Medea es venja de Jàson matant amb màgia la seva promesa i els seus propis fills.
      • Tot seguit fuig de Corint i desapareix en un carro arrastrat per dracs alats, que li havia regalat el seu avi Hèlios
    • Hipòlit :
      • Fedra, casada amb Teseu, rei d'Atenes, s'enamora del seu fillastre Hipòlit. Sense cap altra esperança que la mort, explica el seu secret a la dida. Quan la dida insinua a Hipòlit l'amor de Fedra, el noi el refusa indignat. Llavors Fedra, espantada perquè Hipòlit la delati a Teseu i despitada pel seu rebuig, es penja després d'escriure una nota on acusa Hipòlit de voler-la seduir.
      • Teseu desterra el fill, el qual mor en un accident en sortir d'Atenes.
    • Les altres obres conservades són:
    • Cicle d’Hèracles:
      • Els fills d'Hèracles
      • Hèracles foll
    • Cicle tebà:
      • Fenícies, Suplicants
    • Cicle troià:
      • Hècuba, Andròmaca, Hèlena, Troianes
    • Casal d’Argos:
      • Ifigenia a Àulida, Ifigenia a Tàurida, Orestes, Electra
      • Bacants
      • El Ciclop (drama satíric): escenifica un l’episodi de l’Odissea
      • Resos: episodi del cant X de la Ilíada
  • Tècnica d’Eurípides
    • Tècnicament Eurípides.
      • dóna menys importància al paper del cor.
      • usa sovint el procediment del deus ex machina.
      • El teatre d'Eurípides es caracteritza pel seu realisme i per la seva comprensió de les passions humanes com l'amor i la gelosia, motors del comportament de l'home.
      • Home que posa en dubte els valors tradicionals.
      • Les protagonistes femenines reflexionen i són més íntegres que els homes.
      • Aprofita els mites per a posar en relleu les misèries i defectes dels humans.
  • LA COMÈDIA
    • A la comèdia àtica hi ha dos grans períodes:
    • Comèdia Antiga : s. V a. C. i principis del IV a.C.
    • Comèdia Mitja: s’ha perdut totalment, entre el 400 i el 323 aC
    • Comèdia Nova: 323 fins 263 aC.
  • COMÈDIA ANTIGA
    • Comèdia i tragèdia: semblances
      • Lligam amb el culte a Dionís
      • Representacions en el mateix context religiós i cívic
      • Part d’una competició
      • Combinació lírica coral i recitat actors
      • Acció mítica amb presència de déus i herois
      • Tema “comú”: l’heroi s’enfronta amb una situació angoixan
    • Diferències
      • A la tragèdia hi ha dolor i mort
      • Llenguatge solemne i religiós
      • L’heroi és un personatge mític
      • La comèdia es situa al present, amb persones reals
      • Broma, ironia, burla, escatologia, vulgar....
  • Orígens comèdia
    • Segons Aristòtil neix del mateix culte a Dionís
    • En les festes al camp els vinyataires recorren els camps en grups festius entonant cants fàl·lics i lloances a Dionís amb tota mena d’improvisacions burlesques
    • El conjunt de divertiments s’anomenava “komos”
    • Sabem que aquestes farses grolleres es feien al Peloponnès des de molt antic, i que foren introduïdes al s VI a l’Àtica. A partir del 486 aC a Atenes, es representaven en concursos oficials
      joaldunak
  • Comèdia Antiga
    • Aristòfanes és el representant principal
    • Barreja de farsa i sàtira
    • La representació de la comèdia la duien a terme tres actors i 24 coreutes . Portaven vestits grotescos, amb panxes i culs encoixinats, fal·lus de pell i màscares caricaturesques.
  • Esquema argumental
    • L'argument se centra normalment en una idea fantàstica que se li acut al protagonista i que realitza al llarg de l'obra, malgrat els obstacles que troba i que va superant
    • Temes:
      • Crítica del poder
      • Atac als vicis del present i idealització del passat
      • Burla de tot allò que es nou, innovador, immoral...
      • Contraposició entre un món real i un món fantàstic, irreal: utopia, fugida del moment present
  • Personatges
    • Personatges:
      • Vells glotons i lúbrics
      • dones obsessionades per la beguda i el sexe
      • polítics corruptes
      • poetes i filòsofs depravats
      • joves decadents
    • Objectiu principal: fer riure, divertir
  • Estructura formal de la comèdia
    • Pròleg:
      • presenta l’heroi , la seva situació angoixant, i el pla que té per afrontar-la
    • Pàrodos:
      • el cor entra i es declara a favor o en contra de l’heroi
    • Episodis:
      • diàlegs dels personatges i escenes que fan avançar l’acció
    • Agón ,
      • debat entre l’heroi i algú que s’oposa al seu pla
    • Paràbasis:
      • el corifeu s’avança i en nom del poeta es dirigeix als espectadors
    • Èxode i C omos ,
      • apoteosi de la victòria de l’heroi amb gran alegria general, que acaba amb boda, banquet o festa
  • Aristòfanes (448-385 aC)
    • De les més de 40 comèdies resten onze
      • Els acarnesos (425 a.C.) : volen fer la pau pel seu compte
      • Els cavallers (424 a.C.) crítica a Cleó i al poble: manipulable
      • Els núvols (423 a.C.): contra Sòcrates
      • Les vespes (422 a.C.): contra els jutges
      • La pau (421 a.C.): un camperol marxa a l’Olimp
      • Els ocells (414 a.C.)
      • Lisístrata (411 a.C.)
      • Les tesmofòries (411 a.C.)
      • Les granotes (405 a.C.)
      • L es assembleistes (392 a.C.)
      • Pluto (388 a.C.)
        • Curiositat: el gest d’aixecar el dit mig, apareix ja en Els Núvols. En aquesta comèdia el Estrepsíades quan li parlen d’un vers dàctil. Ells aixeca el dit i pregunta: “Quin…?Aquest?”, amb el que va fer petar de riure al públic.
  • Altres característiques de la comèdia aristofànica
    • té grans dosis de fantasia;
    • busca fer riure amb la actualitat política
    • l'acció se situa al món contemporani, i es fan constants referències a fets i personatges de la vida real;
    • tothom està exposat a la burla i a l'insult: déus, herois i éssers mítics, polítics, literats i intel·lectuals com Eurípides i Sòcrates, militars
    • Aristòfanes hi expressa les seves idees polítiques: oligarquía filoespartana.
    • una de les principals fonts de comicitat és l'obscenitat, amb abundants metàfores sexuals, està en el orígen del kommos.
    • mostra un domini absolut de la llengua. Sol fer servir un llenguatge col·loquial i vulgar, però en les seves paròdies recorre a l'argot del dret, dels metges, dels filòsofs o dels retòrics. És força habitual la paròdia de la tragèdia , amb paraules grandiloqüents.
  • COMÈDIA NOVA: influeix en la romana
    • s. IV a. C.: la comèdia pateix una transformació decisiva, tant tècnica com de contingut, lligada als canvis de la societat
    • Desapareix la polis i la democràcia, i, en conseqüència, la comèdia perd la seva càrrega política.
      • El cor no té paper dins l'obra, de manera que els entreactes s'omplen amb cançons i danses independents del text.
      • Es converteix en una comèdia de costums, de caire més o menys moralista.
      • El llenguatge és col·loquial, amb un mínim d'obscenitat verbal
      • Més que psicologia del personatge es creen arquetips: vell de mal geni, el seu astut esclau, el noi i la noia una mica ximple, el militar fatxenda, etc.
      • La comicitat es basa en situacions plenes d'equívocs i amb un argument ple d'embolics i confusions.
      • Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte: ANAGNÓRISIS
      • acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se.
  • Menandre
    • Solament en queda una peça completa: el Díscol , de l'atenès Menandre , però, tanmateix, la Comèdia Nova ha exercit molta més influència en el teatre posterior que no l' Antiga a través del teatre llatí ( Plaute i Terenci ), que va inspirar-se sempre en obres gregues d'aquest període i d'on van beure” autors com Shakespeare o Molière.